1

Goethe: màximes

Qui vulgui negar la natura com a òrgan diví, ha de negar també tota la revelació. (2)
Totes les relacions existents entre les coses són veritables. L’error només és a l’home. En ell res no és veritable, llevat del fet que erra, que no pot trobar la relació amb ell mateix, ni amb els altres, ni amb les coses. (6)
El món raonable cal considerar-lo com un gran individu immortal que contínuament produeix el necessari i amb això es fa fins i tot amo del que és contingent. (10)
La percepció immediata dels fenòmens originals ens produeix una mena d’angoixa: sentim la nostra insuficiència. Només animats per l’etern joc del món empíric aquests fenòmens ens donen alegria. (16)
Com a científics som panteistes, com a poetes, politeistes, com a persones morals, monoteistes. (49)
La pietat no és un fi, sinó un mitjà per a arribar, mitjançant la més pura tranquil·litat d’ànim, a la més alta cultura. (54)
Hi ha teòlegs que voldrien que només hagués existit al món una sola persona, la qual Déu hagués salvat; llavors no haurien pogut existir heretges. (81)
La religió cristiana és una pretesa revolució política que, fracassada, esdevingué moral. (82)
El món actual no mereix que fem res per ell, ja que el món existent pot desaparèixer en el moment en què fem quelcom. Pels móns passat i futur sí que cal que treballem: per aquell, a fi de reconèixer els seus mèrits, per aquest, a fi de procurar elevar la seva vàlua. (98)
El millor govern, quin pot ser? Aquell que ens ensenya a governar-nos nosaltres mateixos. (99)
La majestat és la capacitat d’actuar justament o injustament sense pensar en la recompensa o en la sanció. (100)
Només reconeixem aquell que ens és útil. Reconeixem el príncep perquè veiem assegurats els nostres béns sota la seva protecció. Esperem d'ell que ens protegeixi de les adversitats interiors i exteriors. (103)
Hi ha dues forces pacífiques: el dret i el decòrum. (107)
Totes les lleis són intents d’aproximar-se a les intencions de l’ordre moral universal que determina l’esdevenir comú i individual del món (109)
Val més patir una injustícia que no viure en un món sense lleis. Per això cal que cadascú se sotmeti a la llei. (113)
No qüestionem sobre quin dret tenim de governar: governem. No ens preocupa si el poble té dret de destituir-nos; procurem que no caigui en la temptació de fer-ho. (116)
Abans de la revolució tot era afany; després, tot es convertí en exigència. (119)
La pretensió de qualsevol revolució és tornar a l’estat primitiu, sense lleis i sense vergonya (begards anabaptistes i sansculottes). (120)
Legisladors o revolucionaris que prometen al mateix temps la igualtat i la llibertat són visionaris o xarlatans. (121)
A la societat tots són iguals. No pot ésser fundada cap societat que no sigui sobre el concepte de la igualtat, però de cap manera sobre el concepte de la llibertat. La igualtat la vull trobar a la societat; la llibertat, concretament la llibertat moral que m’indueix a subordinar-me, l’aporto jo mateix. (124)
Es podria dir en broma que l’home només està fet de defectes, alguns del quals es consideren útils per a la societat, altres perjudicials, alguns es poden fer servir, d’altres, no. D’aquells se’n parla bé, se’n diuen virtuts; d’aquests se’n parla malament, se’n diuen defectes. (130)
No hi ha res més repel·lent que la majoria, ja que es compon d’uns quants capdavanters forts, de bergants que s’acomoden, de febles que s’adapten i de la massa que va rodolant al seu darrera, sense tenir ni la més mínima idea del que vol. (136)
Quan hom ha deixat de llegir els diaris uns quants mesos i els llegeix tots plegats, llavors veu el temps que perd amb aquests paperots. El món sempre ha estat dividit en partits i actualment més encara, i en qualsevol situació dubtosa el periodista afalaga més o menys l’un o l’altre partit i alimenta dia rera dia les simpaties o antipaties secretes fins que, finalment, arriba una solució de les coses i hom admira el que ha succeït com a fet diví. (142)
Ningú no crida més reclamant la llibertat de premsa que aquell qui vol abusar-ne. (145)
La tolerància, de fet, només hauria d’ésser una convicció transitòria: ha de conduir al reconeixement. Tolerar significa ofendre. (151)
Un error de l’anomenada Il·lustració: atribuir una complexitat a aquells homes la situació limitada dels quals no es pot canviar. (173)
No és agradable de viure amb qualsevol, així tampoc no és agradable de viure per a qualsevol. Qui entén bé això, sabrà apreciar al màxim els seus amics i no odiar ni perseguir els seus enemics; en canvi, l’home no aconsegueix fàcilment un avantatge més gran que quan pot reconèixer les virtuts dels seus contraris: això li dóna una gran superioritat. (184)
Escriure la història és una manera de desempallegar-se del passat. (193)
Ningú no pot jutjar més bé la historia que aquell que l’ha viscuda. Això els succeeix a nacions senceres. Els alemanys només poden criticar la literatura a partir del moment en què ells mateixos en tenen una. (217)
L’esperit viu i talentós que s’ocupa de les coses més properes amb intenció practica és el més bo del món. (233)
Tots els homes pràctics intenten fer el món manejable, tots els pensadors volen fer-lo a imatge de la seva idea. Fins a quin punt ho aconseguiran, ja ho veuran ells mateixos. (234)
No n’hi ha prou de saber, cal també aplicar-ho; no n’hi ha prou de voler, cal també fer-ho. (235)
El que no s’entén, no es posseeix. (241)
No hi ha res més monstruós que una ignorància activa. (250)
El qui actua no té mai consciència; només en té el qui medita. (251)
Tant en l’observació com en l’acció cal distingir el que és assequible del que no ho és; sense això no es pot aconseguir gaire ni en la vida ni en el saber. (253)
Si una cosa em desagrada, la deixo o la milloro. (256)
Tothom sap apreciar allò que ha viscut, especialment el qui pensa i medita a una edat avançada; sent amb confiança i comoditat que ningú no li ho pot prendre. (277)
Veiem la nostra vida passada només com quelcom esmicolat, perquè recordem en primer lloc el que hem deixat de fer, els fracassos; i el que hem fet i aconseguit preval encara a la imaginació. (284)
L’amor a la veritat es mostra sabent trobar i apreciar la bondat a tot arreu. (292)
Per a copsar la veritat ens cal un òrgan molt més fi que per a defensar l’error. (293)
Als homes els disgusta que la veritat sigui tan senzilla. Haurien de pensar que encara els costarà prou d’aplicar-la pràcticament per tal d’aprofitar-la. (294)

2. Goethe: poemes

MIGNON

¿Saps el país dels tarongers en flor?
Entre el fullatge obscur brilla el fruit d’or.
Allí es fa el llorer altiu, la murtra suau
gronxats pel dolç oreig sota el cel blau.
No saps on és?... Allí...
Volguessis, mon amat, anar-hi amb mi.
Saps l’estada? En pilars s’alça el trespol,
cada cambra és bonica com un sol,
les estàtues de marbre em van mirant:
"Què t’han fet—semblen dir-me—pobre infant!"
No saps quina és?... Allí...
Mon protector, volguessis anâ amb mi.
Saps la serra? Pels cingles emboirats
hi cerquen via els matxos carregats,
en les esberles nien els serpents
i les roques s’estimben pels torrents.
No saps on és?... Allí...
Oh! mon pare! voldria fer camí.

Traducció de Joan Maragall

NIT NUVIAL

En la cambra, ben lluny de la bullícia,
t'espera Amor fidel, tot temerós
de que algun convidat vingui, amb malícia,
del llit nuvial a pertorbar el repòs.
Davant d'ell, i al través del groguenc ambre,
hi lluenteja mística claror,
un terbolí d'encens omple la cambra
perquè ambdós hi pugueu fruir millor.

I com bat el teu cor al sonar l'hora,
que treu a fora els hostes baldrers!
Com t'enardeix la boca temptadora
que ben tost no podrà negar-te res!
Per acabar, en impacient desvari
t'endús a ella i veus amb dolç anhel
de la llàntia que espera al santuari
el llum fix i tranquil com un estel.

Com tremola, al retop de tes besades,
sa galta arrodonida i el seu pit;
no pot usar el rigor d'altres vegades
perquè és per deure que ara tu ets ardit.
Amor t'ajuda a despullar l'aimia,
pro tu enllesteixes més, el doble i tot,
i ell després, de seguit, amb picardia,
vergonyós tanca els ulls tan fort com pot.

    (Trad. Joan Maragall)


BENVINGUDA I COMIAT

Batia el cor, au, a cavall!
Abans fou fet que no pensat; 
bressava el vespre ja la terra
i a les muntanyes la nit queia;
vestit de boira d'alça el roure
com un gegant enarborat
on la foscor des de la fronda
amb cent ulls negres esguardava.

La lluna des d'un puig de núvols
trista guaitava en la boirina,
els vents batien ales tènues,
ombrius brunzien a l'orella.
La nit mil monstres engendrava,
pro fresc i alegre era el meu ànim:
A dins les venes, quina flama!
A dins el cor, quina cremor!

Vaig veure't, doncs, i el goig suau
fluí del teu esguard en mi:
tot el meu cor t'era a la vora
i cada alè era per a tu.
Un temps rosat de primavera
l'amable rostre et circumdava
i per a mi era dolç -oh déus!-
jo que no creia ser-ne digne.

Mes ai, que amb el sol del matí
m'estreny el cor el comiat:
En els teus besos, quin delit!
En els teus ulls, quin sofriment!
Vaig partir, restares capbaixa
i em vas seguir amb l'esguard humit:
i amb tot, quin goig és ser estimat!
I quin goig, oh déus, estimar!

    (Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert)


PROMETEU

Zeus, cobreix el teu cel
amb vapor de núvols
i exerceix, com l'infant
que escapça cards,
el teu poder en roures i cimals;
caldrà, però, que em deixis
la meva terra
i la meva cabanya, que tu no has bastit,
i el meu fogar,
la lluor del qual
m'enveges.

No conec res de més pobre
sota el sol que vosaltres, oh déus!
Nodriu mesquinament 
d'ofrenes
i d'alè de pregàries
la vostra majestat
i viuríeu en la misèria, si criatures
i captaires no fossin
necis plens d'esperança.

Quan jo era infant,
no sabia on adreçar-me,
girava els ulls extraviats
al sol, com si allà dalt hi hagués
una orella que escoltés el meu plany,
un cor com el meu
que es compadís de l'oprimit.

¿Qui em va ajudar
contra l'arrogància dels Titans?
¿Qui em va salvar de la mort,
de l'esclavitud?
¿No ho has acomplert tot tu mateix,
cor ple d'ardor sagrat? 
¿I t'has encès, jove i bo,
enganyat, agraint la salvació,
per al qui allà dalt és adormit?

Jo honorar-te? Per què?
¿Has mitigat mai els dolors
de l'angoixat?
¿Has calmat mai el plor
del temorós?
¿No han fet de mi un home 
el temps omnipotent
i l'etern destí,
senyors meus i teus?

¿Suposaves, potser
que havia d'odiar la vida,
fugir al desert,
perquè no tots
els somnis en flor maduraven?

Aquí em tens, modelo éssers humans
a la meva imatge,
una estirp que sigui igual a mi,
per sofrir, per plorar,
per gaudir i alegrar-se,
i no fer cas de tu,
com jo!

    (Trad. Feliu Formosa. Musicada per Schubert i Wolf)

LÍMITS DE LA HUMANITAT

Quan el primigeni
Pare sagrat
amb mà serena
des de núvols tombassejants
sembra benèfics llamps
damunt la terra,
jo beso la darrera
vora del seu mantell
amb un esglai d’infant
fidel dins el pit.

Perquè amb els déus
no ha de mesurar-se
cap ésser humà.
I si arriba a tocar
els astres amb el cap,
no assenta enlloc
els seus peus insegurs
i juguen amb ell
els núvols i el vent.

I si amb la ferma
ossada medul.losa
s’afiança a la terra duradora
i de base segura,
aconsegueix a penes
de comparar-se
amb el roure
o bé amb el cep.

Què distingeix
els déus dels homes?
Que moltes onades
passen davant d’aquells
en correntia eterna.
A nosaltres, l’onada ens alça,
l’onada ens engoleix
i ens enfonsem.

Un petit cèrcol
limita la nostra vida,
i moltes generacions
s’arrengleren sense parar
en la caden infinita
de llur existència.

          (Trad. Feliu Formosa)


ELEGIES ROMANES

V
En eixa terra clàssica me sento
tot ple d'entusiasme; aquí em parlen
el passat i el present amb vius encisos.
Seguint-ne els bons consells, amb mà ben llesta
i cada dia amb nou plaer, fullejo
les obres dels antics, mes retenint-me:
l'Amor omple mes nits d'altra manera.
Si en sóc la meitat savi, sóc-ne, en canvi,
doblement benaurat; i ¿no és aprendre,
al mateix temps, el contemplar les formes
del bell pit de l'amada, en tant davalla
la meva mà a recórrer sa cintura?
Llavors comprenc bé els marbres artístics:
penso i comparo, veig amb ulls que palpen
i toco amb mans que veuen. Si l'aimia
me sol robar del jorn algunes hores,
les hores de la nit me dóna en paga;
que també enraonem... no és tot besar-se;
i si el somni la venç, jec i medito.
Molts cops he fet poesies en sos braços,
i la mida he comptat de molts hexàmetres
amb els dits, a pleret, damunt sa esquena.
Respira suaument en sos ensomnis,
son alè pit endins m'entra i l'inflama...
En tant l'Amor manté la llàntia encesa
pensant en aquells temps en què solia
fer un igual servei als triümviros.

    (Trad. Joan Maragall)


NATURALESA I ART SEMBLEN FUGIR-SE

Naturalesa i art semblen fugir-se
i s'han trobat abans que no ho pensem;
també en mi s'ha esvanit l'antagonisme
i ambdós semblen atreure'm igualment.

Potser és vàlid només l'esforç honrat!
Si en hores mesurades ens lliguem
a l'art amb cos i ànima, potser
lliure al cor la natura torna a encendre's.

Així amb tota cultura s'esdevé:
esperits allerats en va s'esforcen
vers els cims purs de la perfecció.

Qui vol el gran, s'ha d'afanyar. Només
en la limitació es revela el mestre
i sols la llei pot dar-nos llibertat.
 
    (Trad. Feliu Formosa)


2

Moliere: Amfitrió

L'episodi de Júpiter, Alcmena i Amfitrió ha estat explotat a la literatura en els seus vessants còmic i tràgic. Sembla ser que Eurípides en una obra perduda, Alcmena, explicava com la bella i virtuosa protagonista, malgrat la seva innocència, es veia abocada al càstig de la mort per adulteri, i era salvada in extremis per Zeus. Més tard, Plaute no va obviar l'aspecte tràgic de l'episodi, però va afegir unes notes de comicitat a l'argument. Així, Júpiter es fa present a tota l'obra, tot i que les seves intervencions són molt esporàdiques, i es manifesta com un déu hipòcrita, que arriba a fer-se repulsiu als ulls de l'espectador, fins el punt que es veu obligat a resoldre el problema que ell mateix ha provocat. Tota la intriga de l'argument descansa en la desorientació d'Amfitrió i Sòsias, en trobar-se davant de dues figures que els són idèntiques en tot: Amfitrió viu amb molta inseguretat la seva situació de marit enganyat i Sòsias porta el pes còmic de l'obra, en tant que esclau indispensable a qualsevol comèdia. Amfitrió ha esdevingut un argument universal de la literatura, i ha inspirat nombroses obres amb el tema del marit enganyat. Destaquen, a França, l'Amfitrió de Molière (1668); a Anglaterra, What you will de W. Shakespeare (1601); i més recentment la comèdia musical de Cole Porter Out of this World.L'Amfitrió de Molière és un rei malfiat de la fidelitat de la seva esposa, que es veu obligat a acceptar una situació que no acaba d'entendre: Realment, no és gens versemblant que un déu, -Júpiter-, s'hagi vist obligat a adoptar una forma mortal per obtenir Alcmena. De fet, el Júpiter d'Amfitrió és un déu amb mancances, que enveja certs aspectes de les actituds humanes. LLegeix amb atenció el fragment final d'aquest drama:

ESCENA 10

JÚPITER (des d'un núvol, dalt de l'àguila, armat amb el llamp, envoltat de trons i de llampecs.)

Contempla bé Amfitrió,
qui és el teu impostor,
i mira, amb el teu rostre, Júpiter comparèixer:
amb tals proves tu el pots fàcilment reconèixer;
i això és prou per tornar-te al cor la serenor
que no has deixat mai de merèixer,
i restablir dins teu la pau i la dolçor.
El meu nom, que pertot arreu la terra adora,
ofegarà els rumors que sens dubte han sorgit.
Haver amb Júpiter compartit
cap home mortal deshonora;
I res sinó orgullós t'has de sentir entre els teus
de saber-te el rival del sobirà dels déus.
No hi veig, pel teu amor, cap causa de tortura,
i sóc jo, en aquesta aventura,
qui, déu i i tot com sóc, m'haig de sentir gelós.
Alcmena és tota teva, això res no ho altera,
i ha de ser pel teu cor un goig ben poderós
de veure que per plaure-li no hi ha millor manera
que adoptar el teus propis fulgors,
que Júpiter, ornat de glòria i meravella,
no ha pogut per ell sol vence-li el cor segur,
i que tot el que ha rebut d'ella
el seu cor ple de flama no ho ha dat sinó a tu.
...
Surt doncs dels desconforts que ja portes soferts..
I apaga aquest ardor que t'encén i t'aïlla:
Us naixerà un fill, Hèrcules, que com estel que brilla
omplirà dels seus fets tot el vast univers.
L'esclat d'una fortuna en tot de béns fecunda
farà saber a tothom que jo et dono suport,
i de la forma més rotunda
el món t'envejarà la sort.
Des d'ara et pots ja gloriar
d'aquesta esperança donada:
i no en gosessis pas dubtar:
la paraula del Sobirà
pel destí és sempre executada.
(es perd entre els núvols)

MOLIÈRE, Amfitrió
Traducció de Miquel Desclot per al Teatre Lliure. Temporada 1995-96